dimarts, 18 de juliol de 2017

Sam Abrams parla dels dietaris de Joan M. Monjo al diari El Punt Avui

"En el cas de Joan M. Monjo, prematurament desaparegut el 2007, es tracta de la recuperació definitiva d’un clàssic modern del dietarisme. L’edició del volum ha anat a cura de Mercè Climent i Juli Capilla i han aplegat, amb discreció i rigor, tota l’obra dietarística de Monjo entre el 1978 i el 2006 –publicada en volum, no recollida i inèdita– que es troba entre el llegat de l’autor dipositat a l’Arxiu de Gandia. Climent i Capilla han fet un bon servei a la literatura catalana en rescatar els dietaris de Monjo, perquè, per una banda, els papers editats eren introbables des de feia massa temps i, de l’altra, els inèdits representaran una sorpresa agradable per a la majoria dels lectors. Monjo, en el seu moment, era tot un referent del dietarisme català contemporani. En aquest sentit, només cal recordar que  Oh!, publicat el 1980, va guanyar el premi Joanot Martorell. Els dietaris de Monjo han resistit el pas del temps i és de lamentar que la seva proposta estètica de naturalitat, autenticitat, creativitat i obertura del gènere no s’hagués escampat més i no hagués quallat més."   
Dietaris contra el temps" (fragment)
Sam Abrams
El Punt-Avui, 16 de juliol de 2017

divendres, 7 de juliol de 2017

Joanjo Garcia parla dels dietaris de Joan M. Monjo

La petjada d’una exclamació


La recuperació dels dietaris inèdits de Joan M. Monjo, juntament amb Oh!, peça que li va valdre el Premi Joanot Martorell de Narrativa el 1978, és un d’aquests homenatges estranys en un país mancat de normalitat i que sovint naufraga a honorar repetidament les mateixes figures. L’editorial Lletra Impresa ha apostat per trencar aquesta dinàmica i acostar-nos l’obra d’un autor la memòria del qual estava en risc de desaparèixer per a les generacions futures. Amb la publicació dels seus quaderns i d’altres papers esparsos, tenim l’oportunitat d’explorar i interpel·lar un pedaç del passat més recent de la nostra literatura. Durant el recorregut, que abasta de 1978 a 2006 i mitjançant notes breus, podrem descobrir una personalíssima manera de mirar el paisatge, d’endinsar-se en allò quotidià i d’explorar l’anècdota, sempre del costat del preciosisme.
Més enllà de reivindicar la figura d’un activista cultural destacat, l’obra també serveix per a revelar-nos què suposa l’ambició d’escriure, quins són els dubtes que assaltaven Monjo, que l’emocionaven o el feien defallir. La seua veu és una invitació contundent, però sense enganyifes, a la literatura.
Joanjo Garcia


divendres, 30 de juny de 2017

ressenya al diari Información dels dietaris de Joan M. Monjo

Enric Balaguer ha publicat una magnífica ressenya sobre el llibre Oh! Dietaris inèdits, de Joan M. Monjo, al diari Información. Ací la teniu per si és del vostre interés. Hi destaca, entre altres coses, que és un autor que cal reivindicar i llegir per la seua subtilesa, bellesa i naturalitat.



dijous, 8 de juny de 2017

Enric Balaguer parla del llibre de Joan M. Monjo, Oh! Dietaris inèdits

"El desesper d'un escriptor que no escriu"
La publicació d’Oh! Dietaris inèdits de Joan M. Monjo (1956-2007) és una iniciativa lloable de Lletra impresa, amb Juli Capilla i Mercè Climent al davant, per rescatar de l’oblit un autor i una obra ben estimables. Joan M. Monjo, l’autor de la novel·la Ducat d’ombres (1992) i anteriorment del dietari Oh!(1979)—ara inclós en aquest volum—, va deixar, en morir el 2007, una sèrie d’anotacions dietarístiques que ara veuen la llum, acompanyades d’altres publicades en diverses revistes. Es tracta però, de textos no preparats per l’autor per a la seua publicació, amb la qual cosa els editors han optat per incloure, per exemple, les variants d’un mateix tema, tot i l’efecte redundant que suposa. Açò no es cap retret, sinó constatar un dels aspectes de l’edició que ara es publica. Una altra circumstància que presenten els escrits aplegats en aquest volum són les el·lipsis que no permeten fer-se una idea conjunta del món de l’autor. Només deixen entreveure’l. Ho destaca en el text introductori, Rafa Gomar, escriptor i amic: “algunes anotacions —escriu— es lliguen al transcurs del temps com una mena de preocupacions permanents, però els salts temporals i les escasses anotacions d’algunes etapes, dificulten dibuixar nítidament el fil de l’evolució i la transformació del jo escriptor i el jo persona”.
Això no és cap obstacle per gaudir d’un conjunt d’anotacions que ofereixen una mirada fresca, directa sobre alguns elements de la quotidianitat, des d’una sensibilitat  exquisida i una expressivitat radiant. Monjo és especialment atent a l’oratge, als canvis estacionals, als moments mutants del dia. I té un ull i un tacte ben afinat per acostar-se i a acostar-nos al paisatge. El “Quadern d’Altea” és un degoteig sensual, capaç de fer-nos sentir la suavitat de l’aire o el manoteig de la mar en aquest racó paradisíac del nostre país. Els fragments sobre la pluja, amb el conjunt dels seus efectes sensitius, són verament antològics. Un fulgor expressiu l’acompanya en cada passa amb un lirisme potent que projecta el cor i les entranyes d’allò viscut.
Les anotacions presenten un escriptor, però sobretot, una persona sensible, de gust literari poc definit —tot i que la figura de Joan Perucho n’és una referència constant. També Joan M. Monjo mostra interés per la plàstica i l’arquitectura. Les anotacions que clouen el dietari, sobre una visita a Ronchamp —la capella que va dissenyar Le Corbusier, entre Alemanya, França i Suïssa— són precioses. L’autor hi combina la descripció emotivoespiritual provocada per l’edifici i el seu entorn, amb l’expressió d’un plaer intens, quasi èxtasi, que li recorda el poema “Sensation”de Rimbaud. El record del pare Alfons Roig, mestre i amic, és a tothora present, però d’una manera més intensa, si de cas, en aquestes anotacions finals. Parle deliberadament en plural, perquè l’anotació que segueix i, verament tanca el llibre, és la crònica d’un diumenge al monestir de la Mare de Déu d’Agres, on el religiós havia estat de xiquet.
La persona que escriu aquests diaris és un ésser que busca els signes de la
bellesa en l’entorn domèstic i el que afalaga el gust, la vista, l’olfacte suscita plaer. I per això el lector en llegir aquest llibre sent sovint la carícia d’un moment viscut amb intensitat i expressat amb vigor, ço és amb una imatgeria efectiva: “m’avorreix mineralment”, escriu en un moment donat. I en un altre: “fins les passions més immenses, a la llarga, fan un poc olor de cuina”.

La reflexió literària ocupa un bocí important de l’escriptura d’aquests papers, com ara són “Dietari d’estudiant” i “Unes notes de dietari”. Però per tot arreu hi destaca la dèria creativa. Potser perquè com diu en una anotació “hi ha textos i idees que necessite escriure cada ics temps, una vegada i una altra”. Segons es desprén d’algunes anotacions, l’escriptura la viu com un destí: “Potser algun dia arribe a tenir suficient valentia i lucidesa per abandonar l’escriptura”. Però potser més representativa és aquesta altra anotació que manlleva de M. Yourcenar: “Enfonsament en el desesper d’un escriptor que no escriu”. No seria aquest el seu autèntic desesper? I si ho fou així, per què?
Els textos que precedeixen l’escriptura de l’edició, a càrrec de Rafa Gomar, Ignasi Mora i els editors, Juli Capilla i Mercè Climent, formen una aproximació molt completa a l’autor i a l’obra. Una obra que provoca interrogants, perquè al costat d’unes anotacions que mostren l’interés, la passió i la importància de l’escriptura per a ell, també deixen un sabor una mica especial. Fan pensar més en una promesa d’escriptura que no en una realització.  L’art no pot ser sols unes troballes o unes idees guspirejant…, necessita d’un canemàs i, en llegir aquest volum, sembla que hi manque. De vegades és una cosa imperceptible –quasi sempre és indefinible– potser es tracta de la gestalt que sent tot creador simplement quan dóna per acabada una obra.

dimecres, 7 de juny de 2017

ENTREVISTA A JORDI RAÜL VERDÚ

La periodista Puri Naya entrevista Jordi Raül Verdú per a Tele Safor a propòsit del seu llibre L'últim llop de la Serrella. 

divendres, 26 de maig de 2017

Homenatge a Joan M. Monjo a la llibreria Fan Set de València

D'esquerra a dreta: Francesc Calafat, Isabel Robles, Jaume Pérez Montaner i Mercè Climent

Ahir vam presentar Oh! Dietaris inèdits de Joan M. Monjo a la llibreria Fan Set de València, però sobretot li vam retre un homenatge merescudíssim a l'escriptor saforenc. L'anècdota i la literatura van anar juntes de la mà -paraula- de Francesc Calafat, Isabel Robles i Jaume Pérez Montaner al llarg de tota la presentació. I no podia ser d'altra manera, perquè Monjo teixeix les pàgines dels seus dietaris amb dos fils: el de la quotidianeïtat i, per descomptat, el de la literatura. Per molt que en algun moment haguera desitjat desfer-se'n d'un d'ells, ell mateix sabia que eren indestriables. "Que en seria de terrible la vida sense literatura! Que n'és d'horrorosa la literatura sens vida!", va escriure al seu dietari La literatura o la vida, inclòs al llibre. 
Francesc Calafat va estar esplèndid i de manera breu va fer una anàlisi encertadíssima de l'escriptor que va dedicar tota la seua vida -tota la seua escriptura- a una recerca, la seua pròpia recerca; a escriure, a escriure's.
Escoltant les paraules d'Isabel Robles i Jaume Pérez Montaner, que havien estat grans amics d'ell i d'Àngela Moratal (la seua parella durant molt de tems), ens vam emocionar moltíssim i també vam riure amb algunes de les anècdotes que van compartir amb el públic. 
Va ser molt enriquidor que Joan Navarro, Enric Iborra i Octavi Monsonís, assistents a l'acte, se sumaren a l'anecdotari sobre Joan M. Monjo.
Gràcies a tot(e)s per fer-ho possible.


dimecres, 24 de maig de 2017

Presentació del llibre Oh! Dietaris inèdits, de Joan M. Monjo (25 de maig, Llibreria FanSet, Centre Octubre de València, c/ Sant Ferran, 12, 19.30 h)

La presentació és també un homenatge a l’escriptor de Gandia, desaparegut prematurament ara fa tot just deu anys, i comptarà amb la presència i participació de Francesc Calafat, crític literari; dels escriptors Jaume Pérez Montaner i Isabel Robles, i de l’editora Mercè Climent.   


L’edició que ha dut a terme l’editorial gandiana Lletra Impresa Edicions ha estat possible gràcies al patrocini de l’Institut Municipal d’Arxius i Biblioteques de Gandia (IMAB) i compta també amb l’ajuda de Saforíssims SL en la difusió del llibre.
El volum en qüestió, titulat Oh! Dietaris inèdits, aplega tots els dietaris de l’escriptor saforenc que hi havia a l’Arxiu Històric de Gandia, a partir d’una donació de Lara Aparisi Moratal, filla d’Àngela Moratal Gregori, la parella de Monjo durant molts anys. A més d’aquests inèdits, el volum recull també d’altres dietaris que, per bé que es van publicar en vida, estan inclosos en revistes o llibres ja descatalogats o exhaurits, pràcticament introbables. És el cas del Premi Joanot Martorell de l’any 1979, Oh!  
En conjunt, es tracta d’uns “papers” —com li agradava anomenar-los al mateix autor— que fan un “tot” homogeni i mantenen l’estil inconfusible de l’obra de Joan M. Monjo. L’obra abasta un llarg període vital, de l’any 1978 al 2006, i dóna compte d’algunes de les seues constants personals i els motius literaris més freqüents en l’autor.
Així, la quotidianitat marca la pauta vital de l’escriptor: la pluja, la migdiada, la feina a l’institut, l’amor, la calitja de l’estiu, la gent aferrada a la terra; el compromís polític, la defensa de la llengua... Gandia, Ador, Guardamar de la Safor, Bellreguard i Almoines són omnipresents en aquestes planes, però també València i Altea. S’hi detecta una adhesió insubornable a la cultura i la llengua pròpies i, per sobre de tot, l’afecció per la literatura. No en va, per les seues pàgines diàries passen innombrables escriptors, autòctons i forans, com ara Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Perucho, Josep Piera, Ignasi Mora, Josep Iborra, Joan Iborra, Joan Climent, Gonçal Castelló, Alfons Roig, Joan Navarro... així com Elias Canetti, Marguerite Yourcenar, Ana María Matute, Pío Baroja, Juan Gil-Albert, César Simón o Manuel Vicent.