dijous, 20 d’abril de 2017

Un dia més de Pasqua!, un conte que aplega els costums tradicionals d’aquesta època de l’any

  
Un dia més de Pasqua!, de Pilar Gregori Monzó i els il·lustradors Rosa i Jaume Fuster Serquera, es fa ressò dels costums tradicionals de la Pasqua a través d’un conte protagonitzat per Aila i Leax, dos germans que passen una temporada a la Font, el poble dels seus iaios, que és ben peculiar. Diuen que els de la Font són “cabuts”. Però, per què? A la Font, hi ha comparses de moros i cristians, la festa dels Quintos, un molí abandonat okupa, el record viu d’una fàbrica de taulells hidràulics, i, l’endemà de Sant Vicent Ferrer, la festa de la Badà, un dia més de Pasqua! Quina sort que tenen els de la Font!!!

El llibre és una aventura basada en l’amistat, la cooperació i la solidaritat. Una història que indaga també en les arrels familiars i populars. A més a més, hi ha tot un apèndix on es parla dels costums de la Pasqua de manera detallada: ens mengem la mona o tonya, amb l’ou pintat de coloraines; el panou, la coca boba o de llanda, amb xocolate, sobrassada o llonganissa. Els xiquets estrenen espardenyes o pasqüeres, juguen a botar la corda, a boletes o a la trompa, i empinen el catxerulo o la milotxa. I ens quedem pensant... en la mona de Pasqua.  

dissabte, 15 d’abril de 2017

Segona edició de 'Capvespre', de Josep Bertomeu Moll

Acabem de publicar la segona edició de Capvespre, la novel·la de Josep Bertomeu Moll, que dissortadament ens va deixar a l’octubre de l’any passat. 

L’extraordinària acollida que ha tingut la novel·la del denier Pep Bertomeu ens ha "obligat" a llançar aquesta segona edició, que recull una selecció de crítiques entusiastes sobre Capvespre publicades en diversos mitjans valencians i de tot l’àmbit lingüístic català, com ara Levante-emv, Información, El Temps, El Mundo, Diario de Ibiza, Canfali, Núvol i País Valencià, segle xxi

Escriptors, periodistes i crítics de la talla de Xavier Aliaga, Josep Piera, Fanny Tur, Joaquim G. Caturla, Pere Gantes, Gustau Muñoz, Lola Sánchez Manzanaro i Pere Ciscar se n’han fet ressò amb valoracions elogioses. A més a més, Capvespre ha estat molt ben acollida pels lectors.

Estem molt satisfets per l’èxit d’aquesta novel·la que va romandre més de tres dècades en un calaix i que van publicar l’any passat per donar testimoni d’una època clau per als valencians, com va ser la del tardofranquisme. Però Capvespre és molt més que la crònica d’un temps i d’un país; constitueix el testimoni d’un home honest, coherent, culte, un bibliòfil entregat per complet a la bona literatura.        
 
Heus ací una selecció de textos crítics sobre Capvespre:

La de Josep Bertomeu Moll és una gran opera prima.
La primera novel·la d’un escriptor d’una potència narrativa colossal.
Pere Gantes, El Mundo
*
Un llibre esplèndid. Molt ben escrit. Lúcid i punyent.
El millor influx fins ara de Chirbes en la literatura en català.
I havia de ser Josep Bertomeu Moll.
Xavier Aliaga, El Temps
*
La novel·la de Bertomeu ens ofereix unes descripcions
de la ciutat de València d’una bellesa extraordinària.
Joaquim G. Caturla, Información
*
Capvespre és també un paisatge de paraules fetes des de l’afectivitat
i la proximitat que dóna la llengua pròpia, una llengua literària viva, sentida, natural i poètica.
Josep Piera, Levante-emv
*
Capvespre és una novel·la ambiciosa
i amb un treball del temps narratiu i històric encomiable.
Pere Ciscar, Núvol
*
Capvespre és un retrat coral, una crònica,
però sobretot és la novel·la contemporània de València.
Fanny Tur Riera, Diario de Ibiza
*
Agradezco al autor que nos haya regalado este texto
tan honesto y fiel a sus propias vivencias.
Lola Sánchez Manzanaro, Canfali
*
Capvespre és una novel·la excel·lent.
Gustau Muñoz, País Valencià, segle xxi

*

dijous, 13 d’abril de 2017

Joan Miró


Una de les novetats de Lletra Impresa Edicions per a la Fira del Llibre de València és Joan Miró, el número 3 de la col·lecció "El Príncep preguntador" creada per Maria Martínez (mestra), Irene Verdú (escriptora i bibliotecària) i Noèlia Conca (il·lustradora).
Aquesta col·lecció està adreçada als lectors que comencen a llegir (combina la MAJÚSCULA amb la lletra lligadeta) i a fer-se preguntes sobre el món que els envolta.
En el llibre Joan Miró els xiquets aprendran moltes coses d’un dels màxims representants del surrealisme: on va nàixer, què va estudiar, quan i per què va decidir fer-se pintor... A més a més, faran un recorregut per la seua obra per veure-hi els colors, les formes i el vocabulari artístic que feia servir.
#novetatsfira2017

dimarts, 4 d’abril de 2017

Veuen la llum els dietaris inèdits de Joan M. Monjo, deu anys després de la seua mort

Tenim la satisfacció de comunicar-vos que acabem de publicar a l’editorial, amb el patrocini de l’Institut Municipal d’Arxius i Biblioteques de Gandia (IMAB), l’obra dietarística de Joan M. Monjo (1956-2017), amb pròleg de Rafa Gomar i una nota personal d’Ignasi Mora. El volum, titulat Oh! Dietaris inèdits, aplega tots els dietaris de l’escriptor saforenc que hi havia a l’Arxiu Històric de Gandia, a partir d’una donació de Lara Aparisi Moratal, filla d’Àngela Moratal Gregori, la parella de Monjo. A més d’aquests inèdits, el volum recull també d’altres dietaris que, per bé que es van publicar en vida, estan inclosos en revistes o llibres ja descatalogats o exhaurits, pràcticament introbables. Per a la difusió del llibre comptem amb l'ajuda de Saforíssims SL. A totes dues institucions, l'IMAB i Saforíssims, els agraïm el suport econòmic i humà, respectivament.  
En conjunt, es tracta d’uns “papers” —com li agradava anomenar-los al mateix autor— que fan un “tot” homogeni i mantenen l’estil inconfusible de l’obra de Joan M. Monjo. L’obra en qüestió abasta un llarg període vital, de l’any 1978 al 2006, i dóna compte d’algunes de les seues constants personals i els motius literaris més freqüents en l’autor.


Així, la quotidianitat marca la pauta vital de l’escriptor: la pluja, la migdiada, la feina a l’institut, l’amor, la calitja de l’estiu, la gent aferrada a la terra; el compromís polític, la defensa de la llengua... Gandia, Ador, Guardamar de la Safor, Bellreguard i Almoines són omnipresents en aquestes planes, però també València i Altea. S’hi detecta una adhesió insubornable a la cultura i la llengua pròpies i, per sobre de tot, l’afecció per la literatura. No en va, per les seues pàgines diàries passen innombrables escriptors, autòctons i forans, com ara Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Perucho, Josep Piera, Ignasi Mora, Josep Iborra, Joan Iborra, Joan Climent, Gonçal Castelló, Alfons Roig, Joan Navarro... així com Elias Canetti, Marguerite Yourcenar, Ana María Matute, Pío Baroja, Juan Gil-Albert, César Simón o Manuel Vicent.
Rafa Gomar, autor del pròleg del recull, subratlla la fidelitat de Monjo a la literatura, malgrat els seus dubtes i recances per l’ofici, i entre moltes altres coses, destaca també que la publicació d’aquests dietaris, a pesar dels buits que hi ha, per la pèrdua de molts materials, és molt oportuna: “Tot i que aquests dietaris no desmereixen gens l’obra de Joan M. Monjo, sinó tot al contrari, la reforcen i enriqueixen el coneixement del seu tarannà personal i literari i són un merescut i just homenatge, no puc estar-me de lamentar que la mort escapçara les possibilitats literàries potencials que oferien”.
Ignasi Mora, coautor juntament amb Josep Piera i el mateix Monjo, de Les quatre estacions, parla d’una fidelitat de l’autor a la literatura i alhora a la llengua pròpia: “amb Joan M. Monjo vaig construir un bon lligam amistós, que ens unia a través de la literatura. A nosaltres ens acostava el fet d’escriure, encara que també enfortia aquella connexió el fet d’escriure en la mateixa i ben particular llengua”.
En paraules dels editors, Mercè Climent i Juli Capilla, segons indiquen en una nota introductòria, “aquests dietaris són extremadament interessants, perquè mostren la cara més genuïna i personal del gran escriptor que fou Joan M. Monjo, un dels autors valencians més singulars de la seua època, ara que fa tot just deu anys del seu traspàs”. 

Biografia de Joan M. Monjo
Joan M. Monjo (Gandia, 1956-2007) dedicà gran part de la seua vida a escriure: narrativa, novel·la, poesia, aforismes, dietaris... Guardonat el 1979 amb el Premi Joanot Martorell de narrativa, pel dietari Oh!, i el 1982 amb l’Andròmina dels Premis Octubre, per la novel·la Ducat d’ombres, fou un dels escriptors més significatius dels anys setanta i vuitanta. La seua activitat intel·lectual i com a creador, però, es perllonga durant la dècada dels noranta i encara a primeries del segle xxi amb el conreu de la literatura per a infants i joves i la publicació dels més diversos assajos literaris i estudis sobre Azorín, Josep Rausell, Gonçal Castelló, Joan Perucho, etc.
Llicenciat en Filologia Hispànica, treballà de professor d’institut a Altea i Bellreguard. Va col·laborar en publicacions periòdiques de tot el país, com ara Canigó, L’Espill, Lletres de Canvi, Cairell, Daina, Tossal, etc., i fou membre del CEIC Alfons el Vell de Gandia.


dimecres, 22 de març de 2017

Capvespre, per Fanny Tur

Joan Bertomeu, Fanny Tur, Pep Tur, Jovi Lozano-Seser i Juli Capilla.
Presentació Capvespre a Can Ventosa, Eivissa. 25/02/2017.

CAPVESPRE

“L’AVINGUDA DEL PORT. EL CANÒDROM. L’ESCOLA DE PERIODISME DE L’ESGLÉSIA. EL CARRER DE LA INDÚSTRIA, A MÀ ESQUERRA DIRECCIÓ A LA MAR… LA FÀBRICA DE DETERGENTS. TRAMVIES, TROLEIBUSOS I AUTOBUSOS S’HAN SUCCEÏT EN MÉS DE 70 ANYS… LES FAÇANES S’ENNEGREIXEN A MESURA QUE S’AVANÇA CAP AL PORT. A LA DRETA NATZARET, A L’ESQUERRA LA MALVA-ROSA… POCS VAIXELLS, CADA VOLTA MENYS MOVIMENT COMERCIAL AL PORT…
LA MALVA-ROSA S’OBRI EN UN FEIX DE CARRERS PARAL·LELS, RECTILINIS. L’ATENEU MARÍTIM AL CARRER DE LA REINA. MODESTES ADROGUERIES, PERRUQUERIES, MOBLES EL CUBANO… ELS EDIFICIS NO SUPEREN LES 3 PLANTES I GUARDEN CERTA HARMONIA DE COLOR I ANTIGUITAT. SÓN CONSTRUCCIONS QUE DATEN, LA MAJOR PART, DEL COMENÇAMENT DE SEGLE, QUAN EXISTIA UNA PRÒSPERA INDUSTRIA BACALLANERA… EN UN CARRER PARAL·LEL… UN NEGOCI DE COMPRA I VENDA DE LLIBRES USATS. UNA LLIBRERIA DE VELL.” 

Si un no coneix la ciutat de València, se la pot imaginar llegint Capvespre. I si ja la coneix, com és el meu cas, descobrirà coses d’ella en les quals no havia reparat. Josep Bertomeu, autor de l'obra que presentam avui en aquesta llar de llibres i lectors, ens brinda l'oportunitat de viatjar de la seua mà per la història recent d'una ciutat que és també la història recent d'un país.
Cada capítol de Capvespre conté una petita història, col·lectiva i personal. En Capvespre s’entrelliguen fets amb petites històries particulars d’un grup de joves que es varen fer adults sota una dictadura que els vigilava i sota un control patern que els ofegava, en una ciutat que mirava a la mar i es deixava acaronar per ella. 
Capvespre és la crònica d'uns temps convulsos i d'una edat convulsa. I el riu, el Túria, com a bressol i fil conductor de multitud d'històries. I tot i que la novel·la és un mosaic de personatges, té dos protagonistes principals indiscutibles, Lluís i Pilar, i una història protagonitzada per ells, que és el marc i l'excusa per contar-nos què va passar durant una època fosca, il·luminada tan sols per la joventut dels personatges.

“…TU SAPS…, QUE AQUESTS DOS S’HAN PASSAT LA VIDA FUGINT-SE I BUSCANT-SE?...” 

Llibres, música i pel·lícules, són el teló de fons de la novel·la com també formaven part del paisatge vital de l'autor. Personatges i cançons es passegen per les pàgines de Capvespre, com es passejaren pels dies i les nits de Josep Bertomeu: a cada cantó de cada capítol, un llibre, un autor imprescindible, un personatge: Nabókov, CHE, FIDEL, MARX, Gene Kelly, Paul Newman, Dylan Thomas, Rosa Luxemburg, i el seu admirat HEMINGWAY, de la discreta tornada de l’exili de MAX AUB, de GARCÍA MÁRQUEZ, VICENTE ALEIXANDRE, BRAM STOKER, Rafael Alberti,, MADARIAGA, la música de JOHN COLTRANE i de FRANK SINATRA, els versos i l’exemple de MIGUEL HERNÁNDEZ, ANTONIO MACHADO, els llibres de TOMÁS MORO, GRAHAM GREEN, KAVAFIS i... l’imprescindible ESTELLÉS. València, la ciutat d’Estellés, tot i que com diu Bertomeu:

"...Una ciutat no té només un poeta. Tots els ciutadans són els obrers de la seua poesia. Tots els carrers, carrerons, places, cantonades, ponts, esglésies, són els versos… Els tramvies, troleibusos, autobusos que en tants anys han transportat poetes. El revisor de l’avinguda del Port, el llibreter de vell, els ballarins de les Termes, els clients del Polit, han configurat el poema de la ciutat… Per això Estellés és el poeta dels poetes de la ciutat de València. Perquè roman en vetla escoltant, mentre els altres dormen. Perquè detecta els brams del baix ventre de la ciutat al tall de la matinada. Existeix un llaç coherent… entre l’Horta, Estellés, la Malva-rosa, el Túria, els ponts, l’Albereda i els poetes anònims que fan la ciutat…”.
Com veim, personatges menys pròxims es mesclen amb altres més veïns, com ara Antonio Palomares, l’històric Secretari General del PC del País Valencià, detingut i torturat, i alliberat gràcies a la pressió internacional; o els germans Renau, o els germans Gaos, o Joan Serrano -5 anys a la presó-, o el poeta Gil-Albert.

Capvespre és un mosaic de llocs que, a pesar d’haver visitat València tantes vegades no coneixes, però dels quals voldràs saber si ja formen part del passat o encara formen part de la vida quotidiana d’una ciutat a la qual ara veus amb una mirada diferent. Llocs com les platges de la MALVA-ROSA, NATZARET, EL SALER… El barri del CARME, l’ESTACIÓ DEL NORD… Altres barris, com el de les Roques, a Dénia. Petits escenaris com els de la llibreria VIRIDIANA, el bar Bambi, el BAR POLIT, Comidas ESMA, casa MIGUEL, COMIDAS LA HAVANA, el bar VALÈNCIA, la cafeteria Roma, CHEZ MICHELLE, o el MALCRIAT a DÉNIA. Sabors com el de l’anís del MONO o el conyac EL ABUELO. O referències a la mítica revista NUEVA CULTURA, editada a València durant la II República.

Com dèiem abans, Capvespre retrata la vida a València però també la de tot un país. Aquells eren anys de paraules com presó, exili, dictadura. Eren temps on mots com democràcia, drets o llibertats, eren considerats una provocació. Eren anys de l'amenaça del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), d’amagar-se de la brigada politicosocial, de fugir de la cavalleria de la policia armada, i d’escoltar d’amagat Radio Pirenaica. Aquesta emissora clandestina era una de les poques llums que s’obrien entre tanta foscor, una emissora que va permetre escoltar la veu de Raimon, Paco Ibáñez i tants altres, quan estaven prohibits, fins que l’any 1977 es va apagar voluntàriament amb el convenciment que la democràcia ja venia de camí. Era, en paraules del propi Bertomeu:

“…UNA VEU EN EL DESERT DE LES ONES CURTES, LLIGADA AL DESPERTAR POLÍTIC DE MOLTES GENERACIONS… ALENTANT IL·LUSIONS I MORAL DE LLUITA…INCANSABLE LA VEU DEL LOCUTOR… OMPLIA EL NOSTRE BUIT INFORMATIU I IDEOLÒGIC… LA PIRENAICA MANTENIA EL FOC, EL DESIG DE SER I SER LLIURES…” 

També varen ser anys d'ideals i compromís. Anys de cassolades, acte de reivindicació que va néixer l’any 1971 a Xile contra el govern de Salvador Allende en protesta a les olles buides de menjar. Dos anys després arribà el colp d’Estat de Pinochet i s’acabaren de colp les protestes legals, però no les olles buides. Eren anys d’estats d'excepció continuats, un darrere l’altre.
Eren també els anys del procés de Burgos, el de l’assassinat de Puig Antich, dos dels darrers actes vergonyosos d’una dictadura que va morir tranquil·lament al llit després de matar tanta gent i tants de somnis. I la mort d’Elvis, com a frontera final d’una època.
Capvespre és una historia d’amor amb la ciutat, però també una historia d’amistats, de pèrdues i de retrobades, de desenganys. Capvespre són moltes històries lligades a uns carrers i a unes places de València però també d'Oliva o de Dénia.

 “...OLIVA SOTA EL SOL D’AGOST... A OLIVA NO ES VA PASSAR FAM… EN ELS ANYS 40 I 50, ELS LLAURADORS ANAVEN A LES SEUES CASES D’ESTIU A DALT DELS SEUS CARROS, AMB ELS MOBLES, ELS MATALASSOS DE LLANA, I ELS XIQUETS. AMB EL COMENÇAMENT DE L’AFLUÈNCIA TURÍSTICA ELS VA RESULTAR MÉS ÚTIL LLOGAR LES SEUES CASES DE LA PLATJA, ENVOLTAR ELS SEUS BANCALS DE TARONGERS I PASSAR L’ESTIU AL POBLE….”  

Capvespre és un retrat coral, una crònica, però sobretot és la novel·la contemporània de València. És també la història d'una València on la lluita antifranquista venia, com a tot l'Estat, de la mà d’un PC que durant aquells tenebrosos quaranta anys va portar quasi tot el pes de la resistència, tot i que després varen ser altres els que varen recollir els fruits d'uns anys negres. 
Capvespre és la crònica de la postguerra a València, perquè tot i començar el relat a final de la dècada dels seixanta, ja sabem que la postguerra va durar molts anys. També han durat més temps del que esperàvem uns anys de transició que han quedat reflectits en les pàgines d'aquesta història coral. 
Capvespre és la novel·la d’uns temps i uns anys de rebel·lia, personal i política.

I Eivissa també present, tot i que sigui de manera secundària i amagada en una carta enviada a un soldat: “…A Eivissa, Lluís, hem estat molt feliços…”, i en uns dies que varen significar el final d'una etapa vital i l'inici de la maduresa:

"...Havíem eixit quatre dies abans en el mateix vaixell que cobria la línia València-Eivissa. Un passatge de tercera per a dues persones que anaven a culminar un estiu... Quinze dies després havia d'incorporar-me al servei militar a Cartagena... Un passatge de coberta amb dret a una cadira de lona individual....
Amb les primeres claredats consolidades de l'alba sorgien els inicials traços confusos, les siluetes blanques d'Eivissa... Vaig demanar un cafè per a Pilar... La vaig despertar.
Ja es veu Eivissa - vaig dir...".

Acabant ja, hem de donar la raó a Rafael Chirbes, a qui Bertomeu dedica el llibre, quan li va assegurar en una carta:  “Crec que les descripcions de la ciutat són de les més belles que he llegit mai…”.

Paraules de Fanny Tur Riera
en la presentació de Capvespre, de Josep Bertomeu
 a Can Ventosa, Eivissa, el 25 de febrer de 2017.

dilluns, 20 de març de 2017

Capvespre a Núvol, per Pere Ciscar

Una novel·la imprescindible sobre la València del tardofranquisme

Capvespre, de títol premonitori, és l’hàpax de l’exllibreter Josep Bertomeu Moll (1950-2016). Suposa la primera publicació per a adults d’una nova editorial valenciana, Lletra Impresa, que la va traure només uns pocs mesos abans de la sobtada mort de l’autor, que encalçava la del seu amic Rafael Chirbes, prologuista del llibre.

La novel·la de Bertomeu Moll cal incloure-la en el que Vicent Simbor i Ferran Carbó anomenaren “crònica testimonial” a la seua Literatura actual al País Valencià (1973-1992). És el mosaic d’una València que bat en violència perpètua entre la fi dels 60 i la dels 70: “Temps roïns, sens dubte, però no n’hem tingut d’altres.” (pàg. 44). Una època que podeu seguir en el seu vessant cinèfil en El baile de los malditos del supervivent Abelardo Muñoz, títol on brilla el director Antonio Maenza però també el poeta Eduardo Hervás. Aquest morí el 1972 i pertanyia a Bandera Roja, mentre que els protagonistes de Capvespre són a l’inici militants de les Joventuts del Partit Comunista i anomenen els altres grups “esquerrans” (pàg. 92); només a la fi de la novel·la apareixen de sobte joves o no tan joves (inclosos alguns excomunistes) troskistes. Per la novel·la desfilen amb noms i cognoms els detinguts de CCOO, del PCE, de l’SD o les primeres vagues de la Normal (el dia més feliç de la vida de Pilar, pàg.82); però també la intrahistòria eroticoamorosa i existencial dels personatges protagonistes, secundaris (Scubidú, Tereseta) o fugaços i semioblidats (el Rullets, Insa).



Capvespre és una novel·la ambiciosa i amb un treball del temps narratiu i històric encomiable. Té un començament espectacular, més enllà de l’in media res, amb uns quants noms que, a poc a poc, el lector/a anirà posant-los cara i ulls –més que no veu. I és que hi ha poc de “l’art de conversar” (pàg. 105) en la novel·la, l’únic que li retrauríem. Ens agradaria escoltar, per exemple, Pilar i Lluís, els dos protagonistes, més enllà de les cartes de la primera o dels mots silenciats d’ell (que sovint rep com a resposta només un “imbècil” –pàg. 30 i 64– per part de Pilar i de vegades ell mateix s’ho diu: pàg. 105).

El rigor en la recreació és enorme; assaborim una Oliva a pinzellades, una Dénia quasi sempre en “festes patronals” i sobretot una València al detall, unes vegades impressionista i una altra a l’estil Antonio López. Sonen bars, begudes, un “sol africà” i barris sencers descrits mentre algú la camina o creua en tramvia. Els capítols descriptius III, XXI o XXXVIII són magnífics. L’omnisciència del narrador (per empatia, l’associem a Lluís) permet jutjar i autojutjar-se sense compassió: “Com monòton era el nostre món, com trists eren els nostres amors, angoixosa la nostra necessitat de creure en un altre Déu” (pàg. 46).

Trobem una joventut –la dels fills de Marx i el vinatxo– reprimida sovint per si mateixa i per psiquiatres, i sobretot pels omnipresents policies, guardiacivils i militars i molt poc per l’església –malgrat l’anticlericalisme confés de Lluís. Trobem una joventut militant incompresa pels intel·lectuals afins més majors (XI), per la gran part de la joventut i fins i tot pels joves militants d’altres tendències –a excepció de l’aplec del Puig, on van tots els corrents junts, i que és narrat amb humor, to escàs al llibre (llegiu també el capítol XLI). Una joventut que participa d’un quiero y no puedo diferent dels seus pares, amb qui xoquen perquè, per definició, aquests són conservadors (com els de Pilar i com ho esdevindrà aquesta). Una joventut que serà incompresa inevitablement per la joventut que la succeirà (pàg.95), i pels lectors/es futurs, per exemple, els del 2017: “Per molt ridícul que avui puga semblar” (pàg. 48).

Al capdavall el que es tracta en unes memòries, fictícies o no –vegeu la fi del capítol XLIX– és un juí confessional de l’experiència. Els personatges es desvirguen, s’equivoquen, canvien de parella, de partit, es fan majors, s’aburgesen i milloren la qualitat dels menús i begudes triats alhora que canvia la fesomia del Cap i Casal. Es lloa el paper de certes persones i entitats (XIII, XV i XXIV) fins i tot amb un to pamfletari però adient i just. S’analitza com València passa de “la feblesa de l’estructura cultural” inicial de la fi dels 60 a una fi dels 70 amb una València cultural dinàmica i viva al seu parer: “Sembla que han passat dècades de part a part d’aquesta dècada.” (pàg. 223). Als 80, en la “transició” de la “transició” (pàg. 131), a la qual han contribuït amb sang els nostres protagonistes, aquests es troben injustament fora d’ona; els comunistes trauen pocs vots, els mites es trenquen (pàg. 93) i ve l’hora del Capvespre: “el nostre món va quedar enrere, en la dècada dels seixanta.” (pàg. 218) o “El món que es va enfonsar, quan encara no existien –no existeixen– alternatives.” (pàg. 132).

Bertomeu Moll s’interroga front a la Història i la diègesi: “Com es pot disgregar tot allò que no s’ha compartit? (pàg. 101); i hi respon lúcidament i dialèctica, en disposició estructural en ”espiral” (pàg. 107) i/o en cercle (pàg. 172) i mitjançant capítols heteròclits: salten dades i dates, cartes, monòlegs, llistes d’apunts biogràfics (I, X, XLIX), noticiaris (XL), reportatges i cròniques (XI) etc. Chirbes relaciona al pròleg Capvespre amb Dos Passos i sobretot amb Rayuela de Cortázar. Però també hi ha Nouveau Roman (als capítols-fotografies, per exemple). La novel·la és excel·lent perquè és lliure, fins i tot d’autojutjar-se metapoèticament a mesura que es llegeix: persones o personatges, equívocs existencials, realitat o ficció (pàg. 87, 88 o 200). Capvespre és un llibre-homenatge als 60 amb la tècnica narrativa de la literatura experimental que s’escrivia o es llegia en aquella època. El llibre es plena com aleshores també de cinema, de música (sobretot en la vida de Sergi, tan “atonal”) i de molta literatura: “Quanta vida adquiria sentit per la paraula impresa?” (pàg. 155).

Feia falta aquesta novel·la que Lletra Impresa ha publicat, ja que tota generació és irrepetible i mereix ser novel·lada i a més, com afirmava Jenaro Talens, “No se puede no dar testimonio”. Bertomeu Moll ha esdevingut, empès pirandellianament per Pilar (“per què no escrius una novel·la?”, pàg. 180) “el cronista de les persones de la nostra generació” (pàg. 162). Eixa, la de l’autor, la de la joventut valenciana comunista de la fi dels 60, ha estat ara retra(c)tada per fi: més val (capal)tard que mai. El col·locarem en la prestatgeria, just abans d’una altra gran novel·la: Tots els jocs de tots els jugadors (1981) de Joan Oleza.


Pere Ciscar
Publicat a Núvol. Diari digital de cultura en català
(març de 2017)