dijous, 8 de juny de 2017

Enric Balaguer parla del llibre de Joan M. Monjo, Oh! Dietaris inèdits

"El desesper d'un escriptor que no escriu"
La publicació d’Oh! Dietaris inèdits de Joan M. Monjo (1956-2007) és una iniciativa lloable de Lletra impresa, amb Juli Capilla i Mercè Climent al davant, per rescatar de l’oblit un autor i una obra ben estimables. Joan M. Monjo, l’autor de la novel·la Ducat d’ombres (1992) i anteriorment del dietari Oh!(1979)—ara inclós en aquest volum—, va deixar, en morir el 2007, una sèrie d’anotacions dietarístiques que ara veuen la llum, acompanyades d’altres publicades en diverses revistes. Es tracta però, de textos no preparats per l’autor per a la seua publicació, amb la qual cosa els editors han optat per incloure, per exemple, les variants d’un mateix tema, tot i l’efecte redundant que suposa. Açò no es cap retret, sinó constatar un dels aspectes de l’edició que ara es publica. Una altra circumstància que presenten els escrits aplegats en aquest volum són les el·lipsis que no permeten fer-se una idea conjunta del món de l’autor. Només deixen entreveure’l. Ho destaca en el text introductori, Rafa Gomar, escriptor i amic: “algunes anotacions —escriu— es lliguen al transcurs del temps com una mena de preocupacions permanents, però els salts temporals i les escasses anotacions d’algunes etapes, dificulten dibuixar nítidament el fil de l’evolució i la transformació del jo escriptor i el jo persona”.
Això no és cap obstacle per gaudir d’un conjunt d’anotacions que ofereixen una mirada fresca, directa sobre alguns elements de la quotidianitat, des d’una sensibilitat  exquisida i una expressivitat radiant. Monjo és especialment atent a l’oratge, als canvis estacionals, als moments mutants del dia. I té un ull i un tacte ben afinat per acostar-se i a acostar-nos al paisatge. El “Quadern d’Altea” és un degoteig sensual, capaç de fer-nos sentir la suavitat de l’aire o el manoteig de la mar en aquest racó paradisíac del nostre país. Els fragments sobre la pluja, amb el conjunt dels seus efectes sensitius, són verament antològics. Un fulgor expressiu l’acompanya en cada passa amb un lirisme potent que projecta el cor i les entranyes d’allò viscut.
Les anotacions presenten un escriptor, però sobretot, una persona sensible, de gust literari poc definit —tot i que la figura de Joan Perucho n’és una referència constant. També Joan M. Monjo mostra interés per la plàstica i l’arquitectura. Les anotacions que clouen el dietari, sobre una visita a Ronchamp —la capella que va dissenyar Le Corbusier, entre Alemanya, França i Suïssa— són precioses. L’autor hi combina la descripció emotivoespiritual provocada per l’edifici i el seu entorn, amb l’expressió d’un plaer intens, quasi èxtasi, que li recorda el poema “Sensation”de Rimbaud. El record del pare Alfons Roig, mestre i amic, és a tothora present, però d’una manera més intensa, si de cas, en aquestes anotacions finals. Parle deliberadament en plural, perquè l’anotació que segueix i, verament tanca el llibre, és la crònica d’un diumenge al monestir de la Mare de Déu d’Agres, on el religiós havia estat de xiquet.
La persona que escriu aquests diaris és un ésser que busca els signes de la
bellesa en l’entorn domèstic i el que afalaga el gust, la vista, l’olfacte suscita plaer. I per això el lector en llegir aquest llibre sent sovint la carícia d’un moment viscut amb intensitat i expressat amb vigor, ço és amb una imatgeria efectiva: “m’avorreix mineralment”, escriu en un moment donat. I en un altre: “fins les passions més immenses, a la llarga, fan un poc olor de cuina”.

La reflexió literària ocupa un bocí important de l’escriptura d’aquests papers, com ara són “Dietari d’estudiant” i “Unes notes de dietari”. Però per tot arreu hi destaca la dèria creativa. Potser perquè com diu en una anotació “hi ha textos i idees que necessite escriure cada ics temps, una vegada i una altra”. Segons es desprén d’algunes anotacions, l’escriptura la viu com un destí: “Potser algun dia arribe a tenir suficient valentia i lucidesa per abandonar l’escriptura”. Però potser més representativa és aquesta altra anotació que manlleva de M. Yourcenar: “Enfonsament en el desesper d’un escriptor que no escriu”. No seria aquest el seu autèntic desesper? I si ho fou així, per què?
Els textos que precedeixen l’escriptura de l’edició, a càrrec de Rafa Gomar, Ignasi Mora i els editors, Juli Capilla i Mercè Climent, formen una aproximació molt completa a l’autor i a l’obra. Una obra que provoca interrogants, perquè al costat d’unes anotacions que mostren l’interés, la passió i la importància de l’escriptura per a ell, també deixen un sabor una mica especial. Fan pensar més en una promesa d’escriptura que no en una realització.  L’art no pot ser sols unes troballes o unes idees guspirejant…, necessita d’un canemàs i, en llegir aquest volum, sembla que hi manque. De vegades és una cosa imperceptible –quasi sempre és indefinible– potser es tracta de la gestalt que sent tot creador simplement quan dóna per acabada una obra.

dimecres, 7 de juny de 2017

ENTREVISTA A JORDI RAÜL VERDÚ

La periodista Puri Naya entrevista Jordi Raül Verdú per a Tele Safor a propòsit del seu llibre L'últim llop de la Serrella. 

divendres, 26 de maig de 2017

Homenatge a Joan M. Monjo a la llibreria Fan Set de València

D'esquerra a dreta: Francesc Calafat, Isabel Robles, Jaume Pérez Montaner i Mercè Climent

Ahir vam presentar Oh! Dietaris inèdits de Joan M. Monjo a la llibreria Fan Set de València, però sobretot li vam retre un homenatge merescudíssim a l'escriptor saforenc. L'anècdota i la literatura van anar juntes de la mà -paraula- de Francesc Calafat, Isabel Robles i Jaume Pérez Montaner al llarg de tota la presentació. I no podia ser d'altra manera, perquè Monjo teixeix les pàgines dels seus dietaris amb dos fils: el de la quotidianeïtat i, per descomptat, el de la literatura. Per molt que en algun moment haguera desitjat desfer-se'n d'un d'ells, ell mateix sabia que eren indestriables. "Que en seria de terrible la vida sense literatura! Que n'és d'horrorosa la literatura sens vida!", va escriure al seu dietari La literatura o la vida, inclòs al llibre. 
Francesc Calafat va estar esplèndid i de manera breu va fer una anàlisi encertadíssima de l'escriptor que va dedicar tota la seua vida -tota la seua escriptura- a una recerca, la seua pròpia recerca; a escriure, a escriure's.
Escoltant les paraules d'Isabel Robles i Jaume Pérez Montaner, que havien estat grans amics d'ell i d'Àngela Moratal (la seua parella durant molt de tems), ens vam emocionar moltíssim i també vam riure amb algunes de les anècdotes que van compartir amb el públic. 
Va ser molt enriquidor que Joan Navarro, Enric Iborra i Octavi Monsonís, assistents a l'acte, se sumaren a l'anecdotari sobre Joan M. Monjo.
Gràcies a tot(e)s per fer-ho possible.


dimecres, 24 de maig de 2017

Presentació del llibre Oh! Dietaris inèdits, de Joan M. Monjo (25 de maig, Llibreria FanSet, Centre Octubre de València, c/ Sant Ferran, 12, 19.30 h)

La presentació és també un homenatge a l’escriptor de Gandia, desaparegut prematurament ara fa tot just deu anys, i comptarà amb la presència i participació de Francesc Calafat, crític literari; dels escriptors Jaume Pérez Montaner i Isabel Robles, i de l’editora Mercè Climent.   


L’edició que ha dut a terme l’editorial gandiana Lletra Impresa Edicions ha estat possible gràcies al patrocini de l’Institut Municipal d’Arxius i Biblioteques de Gandia (IMAB) i compta també amb l’ajuda de Saforíssims SL en la difusió del llibre.
El volum en qüestió, titulat Oh! Dietaris inèdits, aplega tots els dietaris de l’escriptor saforenc que hi havia a l’Arxiu Històric de Gandia, a partir d’una donació de Lara Aparisi Moratal, filla d’Àngela Moratal Gregori, la parella de Monjo durant molts anys. A més d’aquests inèdits, el volum recull també d’altres dietaris que, per bé que es van publicar en vida, estan inclosos en revistes o llibres ja descatalogats o exhaurits, pràcticament introbables. És el cas del Premi Joanot Martorell de l’any 1979, Oh!  
En conjunt, es tracta d’uns “papers” —com li agradava anomenar-los al mateix autor— que fan un “tot” homogeni i mantenen l’estil inconfusible de l’obra de Joan M. Monjo. L’obra abasta un llarg període vital, de l’any 1978 al 2006, i dóna compte d’algunes de les seues constants personals i els motius literaris més freqüents en l’autor.
Així, la quotidianitat marca la pauta vital de l’escriptor: la pluja, la migdiada, la feina a l’institut, l’amor, la calitja de l’estiu, la gent aferrada a la terra; el compromís polític, la defensa de la llengua... Gandia, Ador, Guardamar de la Safor, Bellreguard i Almoines són omnipresents en aquestes planes, però també València i Altea. S’hi detecta una adhesió insubornable a la cultura i la llengua pròpies i, per sobre de tot, l’afecció per la literatura. No en va, per les seues pàgines diàries passen innombrables escriptors, autòctons i forans, com ara Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Perucho, Josep Piera, Ignasi Mora, Josep Iborra, Joan Iborra, Joan Climent, Gonçal Castelló, Alfons Roig, Joan Navarro... així com Elias Canetti, Marguerite Yourcenar, Ana María Matute, Pío Baroja, Juan Gil-Albert, César Simón o Manuel Vicent.



dimecres, 3 de maig de 2017

Entrevista a Juli Capilla a propòsit del llibre "Oh! Dietaris inèdits" de Joan M. Monjo

La periodista Puri Naya entrevista Juli Capilla per a TVSafor a propòsit del llibre Oh! Dietaris inèdits de Joan M. Monjo que acaba de publicar Lletra Impresa Edicions per homenatjar el seu autor, ara que fa 10 anys de la seua mort.

dilluns, 1 de maig de 2017

Crònica de l’homenatge a Joan M. Monjo

Divendres vam presentar els dietaris inèdits de Joan M. Monjo, en un acte que era més que la presentació d’un llibre. Un homenatge a l’escriptor i a l’home desaparegut prematurament ara fa deu anys. Un acte que es convertí també en el primer acte cultural d’envergadura després de la declaració de Gandia com a capital cultural del País Valencià. Ho digué molt bé Josep Piera, que reivindicà també el paper definitori que va exercir l’anomenada “generació dels anys setanta” en la normalització de la literatura catalana, després d’una travessia pel desert de segles, amb a penes oasis significatius o rellevants, homologables amb qualsevol literatura nacional. Una generació que es prengué molt seriosament aquesta tasca normalitzadora i per a la qual consagrà gran part de la seua vida, com va afirmar Ignasi Mora, també company i amic de Joan M. Monjo.

Les intervencions d’Àlvar Garcia, director de l’IMAB; de Rafa Gomar, autor del pròleg del recull; d’Anna Esteve, professora del departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, qui va parlar com a especialista en dietarística, i de Lara Aparisi, qui va fer la donació dels papers a l’arxiu de Gandia, complint així un desig de sa mare, Àngela Moratal, parella de Monjo durant anys, reblà el clau d’una nit absolutament memorable.





dijous, 27 d’abril de 2017

Homenatge a Joan M. Monjo

Aquest divendres 28 d'abril, a les 20.00 h, a la Casa de la Cultura Marqués González de Quirós de Gandia, presentem un llibre molt especial de Joan M. MonjoOh! Dietaris inèdits. Es tracta d’un autor fonamental en la història de la literatura catalana del País Valencià de les darreres dècades.


Serà molt més que la presentació d’un llibre. Serà un homenatge a la persona i a l’escriptor que va desaparèixer ara fa tot just deu anys.



Us deixem també un article bellíssim que Manel Rodríguez-Castelló va publicar amb motiu de la seua mort: 

LES ALES DE JOAN M. MONJO
–Manel Rodríguez-Castelló–

            El primer dia de l'any ens ha dut la notícia de la teua mort. Confiats que una mala salut de ferro et mantenia sempre dempeus, vam ajornar l'enyorança d'una amistat crescuda en la distància, la resposta a la pregunta de per què alguns amics es perden pels laberints del temps, per què alguns homes cerquen la soledat per única companya. I tanmateix aquells pocs i venturosos anys de canvis i lletres, de lectures compartides i tertúlies al cafè Roma, de conciliàbuls i rialles en què compartírem moltes fílies i algunes fòbies van deixar-nos el solatge de les coses imperibles. Després, una visita a Alcoi el 88 quan et vam embolicar per al jurat del nostre premi de poesia, notícies escadusseres d'amics comuns, alguna postal de felicitació per Nadal, lacònica com una burxada del temps, una carta nostra incontestada, fragments d'un dietari teu a la revista d'una associació d´escriptors i un bell treball d'admiracions literàries. I a l'endemig aquesta distància ja insalvable. Et recordarem bonhomiós i càustic a parts iguals, amb el teu català de Beniopa, dedicat en cos i ànima als llibres i a l'escriptura, tendre en el teu aïllament coratjós, escèptic en tot menys en la teua estima a la poesia de la vida. Perquè era això, poesia i vida, el que potser convocaves en llargues rengleres de prosa, les ales d'un àngel silenciós travessant l'horabaixa, l'absorta joia de viure a desgrat de les males passades del cos i les tristeses d'un país tan esquiu i miserable. Estaves a punt dels cinquanta-un quan una veu tremolosa ens ho ha comunicat. Ho direm com tu: «Navallada de llum a les espatles del capvespre». Ara quedes entre les teues paraules, viu en els ulls assedegats del lector, en el riu dels teus quaderns inèdits que un dia traspassaran la llum. Que la mar et guarde. Ens veiem al Roma, amb la Gemma, els Vicents i Jaume.

Levante-EMV, 6 de gener de 2007

dimarts, 25 d’abril de 2017

Xaro Navarro, al plató de la 52a Fira del Llibre de València

L'escriptora Xaro Navarro, autora de La carabassa Tomasa, al plató de la 52a edició de la Fira del Llibre de València.



SINOPSI DEL LLIBRE:

La carabassa Tomasa viu a l’horteta del tio Pere junt a altres hortalisses, als afores del poble. És tan gran i tan bonica que tots l’admiren: les bajoques, les creïlles, els naps, les carxofes, els fesolets... Però a la carabassa Tomasa tot li molesta i es queixa de tot: de les formigues que li pugen al damunt, dels ratolinets que es gronxen entre les tiges que li coronen el cap i dels cucs que la mosseguen i li foraden les fulles. Un bon dia l’arranquen del bancal i se l’emporten vés a saber on. Què li passarà lluny del seu hortet? 

La carabassa Tomasa és un conte entranyable escrit amb una sensibilitat especial en què la natura, l’amistat, les coses senzilles i la vida de poble són els veritables protagonistes. 
El llibre inclou algunes receptes de cuina fetes amb carabassa, algunes curiositats sobre aquest fruit oriünd d’Amèrica i unes notes ben interessants sobre l’origen autèntic de les festivitats de Halloween i de Tots Sants.   

dijous, 20 d’abril de 2017

Un dia més de Pasqua!, un conte que aplega els costums tradicionals d’aquesta època de l’any

  
Un dia més de Pasqua!, de Pilar Gregori Monzó i els il·lustradors Rosa i Jaume Fuster Serquera, es fa ressò dels costums tradicionals de la Pasqua a través d’un conte protagonitzat per Aila i Leax, dos germans que passen una temporada a la Font, el poble dels seus iaios, que és ben peculiar. Diuen que els de la Font són “cabuts”. Però, per què? A la Font, hi ha comparses de moros i cristians, la festa dels Quintos, un molí abandonat okupa, el record viu d’una fàbrica de taulells hidràulics, i, l’endemà de Sant Vicent Ferrer, la festa de la Badà, un dia més de Pasqua! Quina sort que tenen els de la Font!!!

El llibre és una aventura basada en l’amistat, la cooperació i la solidaritat. Una història que indaga també en les arrels familiars i populars. A més a més, hi ha tot un apèndix on es parla dels costums de la Pasqua de manera detallada: ens mengem la mona o tonya, amb l’ou pintat de coloraines; el panou, la coca boba o de llanda, amb xocolate, sobrassada o llonganissa. Els xiquets estrenen espardenyes o pasqüeres, juguen a botar la corda, a boletes o a la trompa, i empinen el catxerulo o la milotxa. I ens quedem pensant... en la mona de Pasqua.  

dissabte, 15 d’abril de 2017

Segona edició de 'Capvespre', de Josep Bertomeu Moll

Acabem de publicar la segona edició de Capvespre, la novel·la de Josep Bertomeu Moll, que dissortadament ens va deixar a l’octubre de l’any passat. 

L’extraordinària acollida que ha tingut la novel·la del denier Pep Bertomeu ens ha "obligat" a llançar aquesta segona edició, que recull una selecció de crítiques entusiastes sobre Capvespre publicades en diversos mitjans valencians i de tot l’àmbit lingüístic català, com ara Levante-emv, Información, El Temps, El Mundo, Diario de Ibiza, Canfali, Núvol i País Valencià, segle xxi

Escriptors, periodistes i crítics de la talla de Xavier Aliaga, Josep Piera, Fanny Tur, Joaquim G. Caturla, Pere Gantes, Gustau Muñoz, Lola Sánchez Manzanaro i Pere Ciscar se n’han fet ressò amb valoracions elogioses. A més a més, Capvespre ha estat molt ben acollida pels lectors.

Estem molt satisfets per l’èxit d’aquesta novel·la que va romandre més de tres dècades en un calaix i que van publicar l’any passat per donar testimoni d’una època clau per als valencians, com va ser la del tardofranquisme. Però Capvespre és molt més que la crònica d’un temps i d’un país; constitueix el testimoni d’un home honest, coherent, culte, un bibliòfil entregat per complet a la bona literatura.        
 
Heus ací una selecció de textos crítics sobre Capvespre:

La de Josep Bertomeu Moll és una gran opera prima.
La primera novel·la d’un escriptor d’una potència narrativa colossal.
Pere Gantes, El Mundo
*
Un llibre esplèndid. Molt ben escrit. Lúcid i punyent.
El millor influx fins ara de Chirbes en la literatura en català.
I havia de ser Josep Bertomeu Moll.
Xavier Aliaga, El Temps
*
La novel·la de Bertomeu ens ofereix unes descripcions
de la ciutat de València d’una bellesa extraordinària.
Joaquim G. Caturla, Información
*
Capvespre és també un paisatge de paraules fetes des de l’afectivitat
i la proximitat que dóna la llengua pròpia, una llengua literària viva, sentida, natural i poètica.
Josep Piera, Levante-emv
*
Capvespre és una novel·la ambiciosa
i amb un treball del temps narratiu i històric encomiable.
Pere Ciscar, Núvol
*
Capvespre és un retrat coral, una crònica,
però sobretot és la novel·la contemporània de València.
Fanny Tur Riera, Diario de Ibiza
*
Agradezco al autor que nos haya regalado este texto
tan honesto y fiel a sus propias vivencias.
Lola Sánchez Manzanaro, Canfali
*
Capvespre és una novel·la excel·lent.
Gustau Muñoz, País Valencià, segle xxi

*

dijous, 13 d’abril de 2017

Joan Miró


Una de les novetats de Lletra Impresa Edicions per a la Fira del Llibre de València és Joan Miró, el número 3 de la col·lecció "El Príncep preguntador" creada per Maria Martínez (mestra), Irene Verdú (escriptora i bibliotecària) i Noèlia Conca (il·lustradora).
Aquesta col·lecció està adreçada als lectors que comencen a llegir (combina la MAJÚSCULA amb la lletra lligadeta) i a fer-se preguntes sobre el món que els envolta.
En el llibre Joan Miró els xiquets aprendran moltes coses d’un dels màxims representants del surrealisme: on va nàixer, què va estudiar, quan i per què va decidir fer-se pintor... A més a més, faran un recorregut per la seua obra per veure-hi els colors, les formes i el vocabulari artístic que feia servir.
#novetatsfira2017

dimarts, 4 d’abril de 2017

Veuen la llum els dietaris inèdits de Joan M. Monjo, deu anys després de la seua mort

Tenim la satisfacció de comunicar-vos que acabem de publicar a l’editorial, amb el patrocini de l’Institut Municipal d’Arxius i Biblioteques de Gandia (IMAB), l’obra dietarística de Joan M. Monjo (1956-2017), amb pròleg de Rafa Gomar i una nota personal d’Ignasi Mora. El volum, titulat Oh! Dietaris inèdits, aplega tots els dietaris de l’escriptor saforenc que hi havia a l’Arxiu Històric de Gandia, a partir d’una donació de Lara Aparisi Moratal, filla d’Àngela Moratal Gregori, la parella de Monjo. A més d’aquests inèdits, el volum recull també d’altres dietaris que, per bé que es van publicar en vida, estan inclosos en revistes o llibres ja descatalogats o exhaurits, pràcticament introbables. Per a la difusió del llibre comptem amb l'ajuda de Saforíssims SL. A totes dues institucions, l'IMAB i Saforíssims, els agraïm el suport econòmic i humà, respectivament.  
En conjunt, es tracta d’uns “papers” —com li agradava anomenar-los al mateix autor— que fan un “tot” homogeni i mantenen l’estil inconfusible de l’obra de Joan M. Monjo. L’obra en qüestió abasta un llarg període vital, de l’any 1978 al 2006, i dóna compte d’algunes de les seues constants personals i els motius literaris més freqüents en l’autor.


Així, la quotidianitat marca la pauta vital de l’escriptor: la pluja, la migdiada, la feina a l’institut, l’amor, la calitja de l’estiu, la gent aferrada a la terra; el compromís polític, la defensa de la llengua... Gandia, Ador, Guardamar de la Safor, Bellreguard i Almoines són omnipresents en aquestes planes, però també València i Altea. S’hi detecta una adhesió insubornable a la cultura i la llengua pròpies i, per sobre de tot, l’afecció per la literatura. No en va, per les seues pàgines diàries passen innombrables escriptors, autòctons i forans, com ara Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Perucho, Josep Piera, Ignasi Mora, Josep Iborra, Joan Iborra, Joan Climent, Gonçal Castelló, Alfons Roig, Joan Navarro... així com Elias Canetti, Marguerite Yourcenar, Ana María Matute, Pío Baroja, Juan Gil-Albert, César Simón o Manuel Vicent.
Rafa Gomar, autor del pròleg del recull, subratlla la fidelitat de Monjo a la literatura, malgrat els seus dubtes i recances per l’ofici, i entre moltes altres coses, destaca també que la publicació d’aquests dietaris, a pesar dels buits que hi ha, per la pèrdua de molts materials, és molt oportuna: “Tot i que aquests dietaris no desmereixen gens l’obra de Joan M. Monjo, sinó tot al contrari, la reforcen i enriqueixen el coneixement del seu tarannà personal i literari i són un merescut i just homenatge, no puc estar-me de lamentar que la mort escapçara les possibilitats literàries potencials que oferien”.
Ignasi Mora, coautor juntament amb Josep Piera i el mateix Monjo, de Les quatre estacions, parla d’una fidelitat de l’autor a la literatura i alhora a la llengua pròpia: “amb Joan M. Monjo vaig construir un bon lligam amistós, que ens unia a través de la literatura. A nosaltres ens acostava el fet d’escriure, encara que també enfortia aquella connexió el fet d’escriure en la mateixa i ben particular llengua”.
En paraules dels editors, Mercè Climent i Juli Capilla, segons indiquen en una nota introductòria, “aquests dietaris són extremadament interessants, perquè mostren la cara més genuïna i personal del gran escriptor que fou Joan M. Monjo, un dels autors valencians més singulars de la seua època, ara que fa tot just deu anys del seu traspàs”. 

Biografia de Joan M. Monjo
Joan M. Monjo (Gandia, 1956-2007) dedicà gran part de la seua vida a escriure: narrativa, novel·la, poesia, aforismes, dietaris... Guardonat el 1979 amb el Premi Joanot Martorell de narrativa, pel dietari Oh!, i el 1982 amb l’Andròmina dels Premis Octubre, per la novel·la Ducat d’ombres, fou un dels escriptors més significatius dels anys setanta i vuitanta. La seua activitat intel·lectual i com a creador, però, es perllonga durant la dècada dels noranta i encara a primeries del segle xxi amb el conreu de la literatura per a infants i joves i la publicació dels més diversos assajos literaris i estudis sobre Azorín, Josep Rausell, Gonçal Castelló, Joan Perucho, etc.
Llicenciat en Filologia Hispànica, treballà de professor d’institut a Altea i Bellreguard. Va col·laborar en publicacions periòdiques de tot el país, com ara Canigó, L’Espill, Lletres de Canvi, Cairell, Daina, Tossal, etc., i fou membre del CEIC Alfons el Vell de Gandia.


dimecres, 22 de març de 2017

Capvespre, per Fanny Tur

Joan Bertomeu, Fanny Tur, Pep Tur, Jovi Lozano-Seser i Juli Capilla.
Presentació Capvespre a Can Ventosa, Eivissa. 25/02/2017.

CAPVESPRE

“L’AVINGUDA DEL PORT. EL CANÒDROM. L’ESCOLA DE PERIODISME DE L’ESGLÉSIA. EL CARRER DE LA INDÚSTRIA, A MÀ ESQUERRA DIRECCIÓ A LA MAR… LA FÀBRICA DE DETERGENTS. TRAMVIES, TROLEIBUSOS I AUTOBUSOS S’HAN SUCCEÏT EN MÉS DE 70 ANYS… LES FAÇANES S’ENNEGREIXEN A MESURA QUE S’AVANÇA CAP AL PORT. A LA DRETA NATZARET, A L’ESQUERRA LA MALVA-ROSA… POCS VAIXELLS, CADA VOLTA MENYS MOVIMENT COMERCIAL AL PORT…
LA MALVA-ROSA S’OBRI EN UN FEIX DE CARRERS PARAL·LELS, RECTILINIS. L’ATENEU MARÍTIM AL CARRER DE LA REINA. MODESTES ADROGUERIES, PERRUQUERIES, MOBLES EL CUBANO… ELS EDIFICIS NO SUPEREN LES 3 PLANTES I GUARDEN CERTA HARMONIA DE COLOR I ANTIGUITAT. SÓN CONSTRUCCIONS QUE DATEN, LA MAJOR PART, DEL COMENÇAMENT DE SEGLE, QUAN EXISTIA UNA PRÒSPERA INDUSTRIA BACALLANERA… EN UN CARRER PARAL·LEL… UN NEGOCI DE COMPRA I VENDA DE LLIBRES USATS. UNA LLIBRERIA DE VELL.” 

Si un no coneix la ciutat de València, se la pot imaginar llegint Capvespre. I si ja la coneix, com és el meu cas, descobrirà coses d’ella en les quals no havia reparat. Josep Bertomeu, autor de l'obra que presentam avui en aquesta llar de llibres i lectors, ens brinda l'oportunitat de viatjar de la seua mà per la història recent d'una ciutat que és també la història recent d'un país.
Cada capítol de Capvespre conté una petita història, col·lectiva i personal. En Capvespre s’entrelliguen fets amb petites històries particulars d’un grup de joves que es varen fer adults sota una dictadura que els vigilava i sota un control patern que els ofegava, en una ciutat que mirava a la mar i es deixava acaronar per ella. 
Capvespre és la crònica d'uns temps convulsos i d'una edat convulsa. I el riu, el Túria, com a bressol i fil conductor de multitud d'històries. I tot i que la novel·la és un mosaic de personatges, té dos protagonistes principals indiscutibles, Lluís i Pilar, i una història protagonitzada per ells, que és el marc i l'excusa per contar-nos què va passar durant una època fosca, il·luminada tan sols per la joventut dels personatges.

“…TU SAPS…, QUE AQUESTS DOS S’HAN PASSAT LA VIDA FUGINT-SE I BUSCANT-SE?...” 

Llibres, música i pel·lícules, són el teló de fons de la novel·la com també formaven part del paisatge vital de l'autor. Personatges i cançons es passegen per les pàgines de Capvespre, com es passejaren pels dies i les nits de Josep Bertomeu: a cada cantó de cada capítol, un llibre, un autor imprescindible, un personatge: Nabókov, CHE, FIDEL, MARX, Gene Kelly, Paul Newman, Dylan Thomas, Rosa Luxemburg, i el seu admirat HEMINGWAY, de la discreta tornada de l’exili de MAX AUB, de GARCÍA MÁRQUEZ, VICENTE ALEIXANDRE, BRAM STOKER, Rafael Alberti,, MADARIAGA, la música de JOHN COLTRANE i de FRANK SINATRA, els versos i l’exemple de MIGUEL HERNÁNDEZ, ANTONIO MACHADO, els llibres de TOMÁS MORO, GRAHAM GREEN, KAVAFIS i... l’imprescindible ESTELLÉS. València, la ciutat d’Estellés, tot i que com diu Bertomeu:

"...Una ciutat no té només un poeta. Tots els ciutadans són els obrers de la seua poesia. Tots els carrers, carrerons, places, cantonades, ponts, esglésies, són els versos… Els tramvies, troleibusos, autobusos que en tants anys han transportat poetes. El revisor de l’avinguda del Port, el llibreter de vell, els ballarins de les Termes, els clients del Polit, han configurat el poema de la ciutat… Per això Estellés és el poeta dels poetes de la ciutat de València. Perquè roman en vetla escoltant, mentre els altres dormen. Perquè detecta els brams del baix ventre de la ciutat al tall de la matinada. Existeix un llaç coherent… entre l’Horta, Estellés, la Malva-rosa, el Túria, els ponts, l’Albereda i els poetes anònims que fan la ciutat…”.
Com veim, personatges menys pròxims es mesclen amb altres més veïns, com ara Antonio Palomares, l’històric Secretari General del PC del País Valencià, detingut i torturat, i alliberat gràcies a la pressió internacional; o els germans Renau, o els germans Gaos, o Joan Serrano -5 anys a la presó-, o el poeta Gil-Albert.

Capvespre és un mosaic de llocs que, a pesar d’haver visitat València tantes vegades no coneixes, però dels quals voldràs saber si ja formen part del passat o encara formen part de la vida quotidiana d’una ciutat a la qual ara veus amb una mirada diferent. Llocs com les platges de la MALVA-ROSA, NATZARET, EL SALER… El barri del CARME, l’ESTACIÓ DEL NORD… Altres barris, com el de les Roques, a Dénia. Petits escenaris com els de la llibreria VIRIDIANA, el bar Bambi, el BAR POLIT, Comidas ESMA, casa MIGUEL, COMIDAS LA HAVANA, el bar VALÈNCIA, la cafeteria Roma, CHEZ MICHELLE, o el MALCRIAT a DÉNIA. Sabors com el de l’anís del MONO o el conyac EL ABUELO. O referències a la mítica revista NUEVA CULTURA, editada a València durant la II República.

Com dèiem abans, Capvespre retrata la vida a València però també la de tot un país. Aquells eren anys de paraules com presó, exili, dictadura. Eren temps on mots com democràcia, drets o llibertats, eren considerats una provocació. Eren anys de l'amenaça del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), d’amagar-se de la brigada politicosocial, de fugir de la cavalleria de la policia armada, i d’escoltar d’amagat Radio Pirenaica. Aquesta emissora clandestina era una de les poques llums que s’obrien entre tanta foscor, una emissora que va permetre escoltar la veu de Raimon, Paco Ibáñez i tants altres, quan estaven prohibits, fins que l’any 1977 es va apagar voluntàriament amb el convenciment que la democràcia ja venia de camí. Era, en paraules del propi Bertomeu:

“…UNA VEU EN EL DESERT DE LES ONES CURTES, LLIGADA AL DESPERTAR POLÍTIC DE MOLTES GENERACIONS… ALENTANT IL·LUSIONS I MORAL DE LLUITA…INCANSABLE LA VEU DEL LOCUTOR… OMPLIA EL NOSTRE BUIT INFORMATIU I IDEOLÒGIC… LA PIRENAICA MANTENIA EL FOC, EL DESIG DE SER I SER LLIURES…” 

També varen ser anys d'ideals i compromís. Anys de cassolades, acte de reivindicació que va néixer l’any 1971 a Xile contra el govern de Salvador Allende en protesta a les olles buides de menjar. Dos anys després arribà el colp d’Estat de Pinochet i s’acabaren de colp les protestes legals, però no les olles buides. Eren anys d’estats d'excepció continuats, un darrere l’altre.
Eren també els anys del procés de Burgos, el de l’assassinat de Puig Antich, dos dels darrers actes vergonyosos d’una dictadura que va morir tranquil·lament al llit després de matar tanta gent i tants de somnis. I la mort d’Elvis, com a frontera final d’una època.
Capvespre és una historia d’amor amb la ciutat, però també una historia d’amistats, de pèrdues i de retrobades, de desenganys. Capvespre són moltes històries lligades a uns carrers i a unes places de València però també d'Oliva o de Dénia.

 “...OLIVA SOTA EL SOL D’AGOST... A OLIVA NO ES VA PASSAR FAM… EN ELS ANYS 40 I 50, ELS LLAURADORS ANAVEN A LES SEUES CASES D’ESTIU A DALT DELS SEUS CARROS, AMB ELS MOBLES, ELS MATALASSOS DE LLANA, I ELS XIQUETS. AMB EL COMENÇAMENT DE L’AFLUÈNCIA TURÍSTICA ELS VA RESULTAR MÉS ÚTIL LLOGAR LES SEUES CASES DE LA PLATJA, ENVOLTAR ELS SEUS BANCALS DE TARONGERS I PASSAR L’ESTIU AL POBLE….”  

Capvespre és un retrat coral, una crònica, però sobretot és la novel·la contemporània de València. És també la història d'una València on la lluita antifranquista venia, com a tot l'Estat, de la mà d’un PC que durant aquells tenebrosos quaranta anys va portar quasi tot el pes de la resistència, tot i que després varen ser altres els que varen recollir els fruits d'uns anys negres. 
Capvespre és la crònica de la postguerra a València, perquè tot i començar el relat a final de la dècada dels seixanta, ja sabem que la postguerra va durar molts anys. També han durat més temps del que esperàvem uns anys de transició que han quedat reflectits en les pàgines d'aquesta història coral. 
Capvespre és la novel·la d’uns temps i uns anys de rebel·lia, personal i política.

I Eivissa també present, tot i que sigui de manera secundària i amagada en una carta enviada a un soldat: “…A Eivissa, Lluís, hem estat molt feliços…”, i en uns dies que varen significar el final d'una etapa vital i l'inici de la maduresa:

"...Havíem eixit quatre dies abans en el mateix vaixell que cobria la línia València-Eivissa. Un passatge de tercera per a dues persones que anaven a culminar un estiu... Quinze dies després havia d'incorporar-me al servei militar a Cartagena... Un passatge de coberta amb dret a una cadira de lona individual....
Amb les primeres claredats consolidades de l'alba sorgien els inicials traços confusos, les siluetes blanques d'Eivissa... Vaig demanar un cafè per a Pilar... La vaig despertar.
Ja es veu Eivissa - vaig dir...".

Acabant ja, hem de donar la raó a Rafael Chirbes, a qui Bertomeu dedica el llibre, quan li va assegurar en una carta:  “Crec que les descripcions de la ciutat són de les més belles que he llegit mai…”.

Paraules de Fanny Tur Riera
en la presentació de Capvespre, de Josep Bertomeu
 a Can Ventosa, Eivissa, el 25 de febrer de 2017.

dilluns, 20 de març de 2017

Capvespre a Núvol, per Pere Ciscar

Una novel·la imprescindible sobre la València del tardofranquisme

Capvespre, de títol premonitori, és l’hàpax de l’exllibreter Josep Bertomeu Moll (1950-2016). Suposa la primera publicació per a adults d’una nova editorial valenciana, Lletra Impresa, que la va traure només uns pocs mesos abans de la sobtada mort de l’autor, que encalçava la del seu amic Rafael Chirbes, prologuista del llibre.

La novel·la de Bertomeu Moll cal incloure-la en el que Vicent Simbor i Ferran Carbó anomenaren “crònica testimonial” a la seua Literatura actual al País Valencià (1973-1992). És el mosaic d’una València que bat en violència perpètua entre la fi dels 60 i la dels 70: “Temps roïns, sens dubte, però no n’hem tingut d’altres.” (pàg. 44). Una època que podeu seguir en el seu vessant cinèfil en El baile de los malditos del supervivent Abelardo Muñoz, títol on brilla el director Antonio Maenza però també el poeta Eduardo Hervás. Aquest morí el 1972 i pertanyia a Bandera Roja, mentre que els protagonistes de Capvespre són a l’inici militants de les Joventuts del Partit Comunista i anomenen els altres grups “esquerrans” (pàg. 92); només a la fi de la novel·la apareixen de sobte joves o no tan joves (inclosos alguns excomunistes) troskistes. Per la novel·la desfilen amb noms i cognoms els detinguts de CCOO, del PCE, de l’SD o les primeres vagues de la Normal (el dia més feliç de la vida de Pilar, pàg.82); però també la intrahistòria eroticoamorosa i existencial dels personatges protagonistes, secundaris (Scubidú, Tereseta) o fugaços i semioblidats (el Rullets, Insa).



Capvespre és una novel·la ambiciosa i amb un treball del temps narratiu i històric encomiable. Té un començament espectacular, més enllà de l’in media res, amb uns quants noms que, a poc a poc, el lector/a anirà posant-los cara i ulls –més que no veu. I és que hi ha poc de “l’art de conversar” (pàg. 105) en la novel·la, l’únic que li retrauríem. Ens agradaria escoltar, per exemple, Pilar i Lluís, els dos protagonistes, més enllà de les cartes de la primera o dels mots silenciats d’ell (que sovint rep com a resposta només un “imbècil” –pàg. 30 i 64– per part de Pilar i de vegades ell mateix s’ho diu: pàg. 105).

El rigor en la recreació és enorme; assaborim una Oliva a pinzellades, una Dénia quasi sempre en “festes patronals” i sobretot una València al detall, unes vegades impressionista i una altra a l’estil Antonio López. Sonen bars, begudes, un “sol africà” i barris sencers descrits mentre algú la camina o creua en tramvia. Els capítols descriptius III, XXI o XXXVIII són magnífics. L’omnisciència del narrador (per empatia, l’associem a Lluís) permet jutjar i autojutjar-se sense compassió: “Com monòton era el nostre món, com trists eren els nostres amors, angoixosa la nostra necessitat de creure en un altre Déu” (pàg. 46).

Trobem una joventut –la dels fills de Marx i el vinatxo– reprimida sovint per si mateixa i per psiquiatres, i sobretot pels omnipresents policies, guardiacivils i militars i molt poc per l’església –malgrat l’anticlericalisme confés de Lluís. Trobem una joventut militant incompresa pels intel·lectuals afins més majors (XI), per la gran part de la joventut i fins i tot pels joves militants d’altres tendències –a excepció de l’aplec del Puig, on van tots els corrents junts, i que és narrat amb humor, to escàs al llibre (llegiu també el capítol XLI). Una joventut que participa d’un quiero y no puedo diferent dels seus pares, amb qui xoquen perquè, per definició, aquests són conservadors (com els de Pilar i com ho esdevindrà aquesta). Una joventut que serà incompresa inevitablement per la joventut que la succeirà (pàg.95), i pels lectors/es futurs, per exemple, els del 2017: “Per molt ridícul que avui puga semblar” (pàg. 48).

Al capdavall el que es tracta en unes memòries, fictícies o no –vegeu la fi del capítol XLIX– és un juí confessional de l’experiència. Els personatges es desvirguen, s’equivoquen, canvien de parella, de partit, es fan majors, s’aburgesen i milloren la qualitat dels menús i begudes triats alhora que canvia la fesomia del Cap i Casal. Es lloa el paper de certes persones i entitats (XIII, XV i XXIV) fins i tot amb un to pamfletari però adient i just. S’analitza com València passa de “la feblesa de l’estructura cultural” inicial de la fi dels 60 a una fi dels 70 amb una València cultural dinàmica i viva al seu parer: “Sembla que han passat dècades de part a part d’aquesta dècada.” (pàg. 223). Als 80, en la “transició” de la “transició” (pàg. 131), a la qual han contribuït amb sang els nostres protagonistes, aquests es troben injustament fora d’ona; els comunistes trauen pocs vots, els mites es trenquen (pàg. 93) i ve l’hora del Capvespre: “el nostre món va quedar enrere, en la dècada dels seixanta.” (pàg. 218) o “El món que es va enfonsar, quan encara no existien –no existeixen– alternatives.” (pàg. 132).

Bertomeu Moll s’interroga front a la Història i la diègesi: “Com es pot disgregar tot allò que no s’ha compartit? (pàg. 101); i hi respon lúcidament i dialèctica, en disposició estructural en ”espiral” (pàg. 107) i/o en cercle (pàg. 172) i mitjançant capítols heteròclits: salten dades i dates, cartes, monòlegs, llistes d’apunts biogràfics (I, X, XLIX), noticiaris (XL), reportatges i cròniques (XI) etc. Chirbes relaciona al pròleg Capvespre amb Dos Passos i sobretot amb Rayuela de Cortázar. Però també hi ha Nouveau Roman (als capítols-fotografies, per exemple). La novel·la és excel·lent perquè és lliure, fins i tot d’autojutjar-se metapoèticament a mesura que es llegeix: persones o personatges, equívocs existencials, realitat o ficció (pàg. 87, 88 o 200). Capvespre és un llibre-homenatge als 60 amb la tècnica narrativa de la literatura experimental que s’escrivia o es llegia en aquella època. El llibre es plena com aleshores també de cinema, de música (sobretot en la vida de Sergi, tan “atonal”) i de molta literatura: “Quanta vida adquiria sentit per la paraula impresa?” (pàg. 155).

Feia falta aquesta novel·la que Lletra Impresa ha publicat, ja que tota generació és irrepetible i mereix ser novel·lada i a més, com afirmava Jenaro Talens, “No se puede no dar testimonio”. Bertomeu Moll ha esdevingut, empès pirandellianament per Pilar (“per què no escrius una novel·la?”, pàg. 180) “el cronista de les persones de la nostra generació” (pàg. 162). Eixa, la de l’autor, la de la joventut valenciana comunista de la fi dels 60, ha estat ara retra(c)tada per fi: més val (capal)tard que mai. El col·locarem en la prestatgeria, just abans d’una altra gran novel·la: Tots els jocs de tots els jugadors (1981) de Joan Oleza.


Pere Ciscar
Publicat a Núvol. Diari digital de cultura en català
(març de 2017)

dissabte, 18 de març de 2017

Joan-Daniel Bezsonoff ressenya "Per sempre", de Santiago Diaz i Cano, al setmanari El Temps

Potser la literatura no serveix de res. A mi, però, m’ha permès de conèixer en Santiago Diaz Cano quan ensenyava les matemàtiques al malaguanyat col·legi comte Guifré de Perpinyà. La Universitat Autònoma de Barcelona acabava de publicar-li Memòries d’un porc, un llibre extraordinari, una de les millors novel·les escrites en català al segle XXI. Malauradament, aquesta obra no es va beneficiar de cap promoció i, tret d’un servidor, ningú no n’ha parlat. Vergonya cavallers ! En el nostre petit món literari tot és una qüestió de màrqueting, prova de normalitat. Venen llibres com vendrien sabates o llaunes de pèsols… Perdoneu-me si em repeteixi : com és possible que un autor tan bo com Diaz sigui desconegut quan triomfen tants mediocres a les nostres llibreries? Imagineu amb quina impaciència esperava la seua segona novel·la. El novel·lista ha sabut renovar-se i proposar una novel·la negra original. Domina el relat i el lector mai no s’avorreix. He retrobat el seu mestratge de la llengua, el seu ús judiciós de les variants dialectals. Per ell, l’estil encara compta i no repeteix vint vegades en divuit ratlles el verb ser com alguns… Malgrat tot, aquesta bona novel·la, ho confessi amb desgana, m’ha decebut un xic perquè no ateny l’esplendor del seu llibre precedent. No vull pas allunyar el lector d’aquesta segona novel·la molt atractiva, variació còmica i valenciana de Crim i càstig, perquè el meu criteri no és universal i segur que molta gent la xalarà llegint el llibre. Una de les qualitats majors del llibre és el seu humor negre que m’ha recordat els estirabots de Pierre Doris. “Busca les ferides. No hi ha sang. Tan sols, al cim de la clepsa, un gual tou com un flam de cafè (d’aquells que tant li agradaven a ella) delata qualque d’anormal.” (pàgina 18) 
De tant en tant, deixa anar una imatge romàntica, als límits de la cursileria, com si es penedís d’imposar-nos tants horrors. “L’abric de mart gibelí s’ha desplegat com les ales d’una àliga orgullosa i elegant que descendira amb parsimònia fins desaparèixer engolida per la vegetació del fons del congost.” (pàgina 29)
Amb poques paraules, el narrador sap descriure els altres personatges i donar-los una humanitat profunda. Els veiem un segon i els recordem fins a la fi. “un vellet dinàmic i eixut, amb uns ulls menuts però lluents, que traspuen intel·ligència i sentit intuïtiu.” (pàgina 31)
Com a La comèdia humana de Balzac, els protagonistes s’expressen amb una versemblança total, amb el seu dialecte i tot. Passem amb normalitat del valencià al català central. “—No diga això, home. —És la pura veritat. Però no es pensi que em queixo.” (pàgina 32)
Em reca que Santiago Diaz i Cano hagi sucumbit a la moda francesa del paratext i dels jocs absurds amb l’estructura. Les fantasies de l’Oulipo, els deliris del Nouveau Roman només  poden abocar al silenci literari i a la desesperança.
Un consell. Malfieu-vos de l’adjectiu ‘’nouveau.’’ No em refiï del ‘’Nouveau Roman’’, de ‘’ la Nouvelle Cuisine ‘’, dels ‘’ Nouveaux Philosophes’’, de la ‘’ Nouvelle Vague.’’ Aquests recursos serveixen de crosses a novel·listes frustrats sense imaginació. Santiago Diaz és un gran estilista. Esperi amb candeletes el seu proper llibre. A veure si algun editor important de Barcelona em fa cas i accepta publicar aquest gran escriptor desconegut a Catalunya perquè no ha tingut la sort de néixer al nord de l’Ebre i de no conèixer personatges del “mundillo”.

Publicat a El Temps (7 de març de 2017) 
i a "Can Mitrofan", el blog de Joan-Daniel Bezsonoff:  



divendres, 10 de març de 2017

Més contes aquest cap de setmana!

Us oferim dues possibilitats aquest cap de setmana. Va de contes, també.

Dissabte 11 de març, a la llibreria Ambra de Gandia, a les 12.00 hcontacontes i presentació de La carabassa Tomasaun conte molt boniquet de Xaro Navarro il·lustrat per César Barceló.

A més de la presentació, hi haurà un taller de manualitats gratuït per a la xicalla, a càrrec de l’escriptora i editora Mercè Climent.

I és que La carabassa Tomasa és un conte molt especial ja que conta les peripècies d’una carabassa que es fa enorme en un hortet fins que va a parar a un mercat... Un llibre que aplega també receptes de cuina fetes amb carabassa, el veritable origen de Halloween i la festivitat de Tots Sants, el joc de “La mare carabassera” i un glossari de paraules pròpies de les Comarques Centrals Valencianes.


I diumenge estarem al Mercat de la Foradà de Benissivà: a les 11.00 h Mercè Climent i Juli Capilla farem un contacontes i un taller sobre el llibre El Tio de la Porra, il·lustrat per Toni Cabo, tot just quan acaba d'eixir la segona edició. 



No us ho podeu perdre!! Veniu i feu-ne uns tasts!!!

dilluns, 6 de març de 2017

Contacontes i presentació de “La carabassa Tomasa”

A la llibreria Ambra de Gandia, dissabte, 11 de març, a les 12.00 h.

Aquest dissabte presentem un conte molt boniquet, La carabassa Tomasa, de Xaro Navarro, il·lustrat per César Barceló.

A més de la presentació, hi haurà un taller de manualitats gratuït per a la xicalla, a càrrec de l’escriptora i editora Mercè Climent.

I és que La carabassa Tomasa és un conte molt especial ja que conta les peripècies d’una carabassa que es fa enorme en un hortet fins que va a parar a un mercat... Un llibre que aplega també receptes de cuina fetes amb carabassa, el veritable origen de Halloween i la festivitat de Tots Sants, el joc de “La mare carabassera” i un glossari de paraules pròpies de les Comarques Centrals Valencianes.

No us ho podeu perdre!! Veniu i feu-ne uns tasts!!!



dimarts, 28 de febrer de 2017

Cap de setmana de contes al Comtat

Lletra Impresa ha previst un cap de setmana de contes, amb dues activitats:

dissabte, 4 de març

Presentació de L’últim llop de la Serrella, de Jordi Raül Verdú, bellament il·lustrat per Sílvia Faus i Àngela Barratxina. 

Serà el dissabte 4 de març a les 19.30 h a la Casa de la Cultura de Benilloba. Organitza l’acte l’Ajuntament de Benilloba i Lletra Impresa Edicions.

Hi intervindran:
·         Jordi Jiménez Ivorra, regidor de Cultura de Benilloba
·         Mercè Climent, escriptora i editora i
·         Jordi Raül Verdú, l’autor del llibre.  

Hi esteu tots i totes convidats!!!   



diumenge, 5 de març

Presentació de La carabassa Tomasa, de Xaro Navarroun conte molt boniquet il·lustrat per César Barceló.

Al mercat de Turballos (Muro), aquest diumenge 5 de març a les 11.30 h.

I ho farem amb motiu del 10è aniversari intercanvi de llavors tradicionals, que organitza Llavors d’ací (Associació per a la promoció i la conservació de la biodiversitat agrària del País Valencià), amb el suport de l’Ajuntament de Muro

Després de la presentació del llibre, hi haurà un taller de manualitats gratuït per a la xicalla, al mercat del poble, a càrrec de l’autora del llibre, Xaro Navarro, i de l’escriptora i editora Mercè Climent.

I és que La carabassa Tomasa és un llibre molt especial ja que conta les peripècies d’una carabassa que es fa enorme en un hortet fins que va a parar a un mercat... Un llibre que aplega també receptes de cuina fetes amb carabassa, el veritable origen de Halloween i la festivitat de Tots Sants, el joc de “La mare carabassera” i un glossari de paraules pròpies vinculades a la comarca del Comtat i l’Alcoià.

A més, hi ha previstes altres activitats ben interessants: tast de menjars tradicionals, xerrades i intercanvi de llavors, tasts d’olis, mercat ecològic de fruites i verdures i una exposició sobre “agricultura, alimentació i medi ambient”. 

No us ho podeu perdre!! Veniu i feu-ne uns tasts!!!